La catalanitat de les normes de Castello de la Plana de 1932

Per Emili Miedes i Bisbal

El dia 26 de novembre de 1995, es va fer un homenage a D. Josep Mª Guinot i Galàn, ab motiu del mateix, D. Emili Miedes i Bisbal l’oferi una obra seua titulada:

LA CATALANITAT DE LES NORMES DE CASTELLO DE LA PLANA DE 1932

Hui en motiu de la celebracio dels 75 anys de sa firma, l’Associacio Cultural Cardona i Vives de Castello, facilita als interessats en coneixer mes de les mateixes, el text integre d’esta obra. La portada del llibre expresa graficament lo següent: damunt d’un mapa de la Comunitat Valenciana, un immens cepet sent la carnada del mateix les normes del 32 i sent maniobrat des de la frontera nort per un conegut politic, tocat ab barretina.

Prolec
1ª Conferencia-Coloqui.
2ª Conferencia-Coloqui. Ara "Bases d´Unificacio"
3ª Conferencia-coloqui.

Prolec

En cada llibre, se reflecta el seu autor.

El present tracta de demostrar, en testimonis del mateixos catalanistes, que les Normes de Castello de 1932 son catalanes i no valencianes.

El llibre i son autor son d´espirit senzill, com les persones a qui va dirigit, pero el seu contengut es veraç, documentat, cientific, amé i profundament convençut de l´autoctonia de la nostra Llengua Valenciana.

El professor Emili Miedes i Bisbal califica les Normes com:.."conflictives, espurees i bastardes".

Per a reforçar la seua opinio utilisa el testimoni de l´introductor del catalanisme en la nostra Universitat, En Manuel Sanchis i Guarner.

En la pagina sixanta de l´obra del Sr. Guarner: "La llengua dels valencians", afirma, sense cap de reserva, que les Normes del 32, "son una adaptació de les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans".

Les Normes de Castello de 1932 sols varen servir com a plataforma basica a fi d´implantar, a poc a poc, el catala en Valencia.

"Hui -diu Miedes- ya no valen"

Est opuscul es un florilegi demostratiu de la falsetat i estafa que suponen les repetides Normes del ´32. Es un document que fustiga durament al catalanisme i deixa constancia de noms i fets dels cinc liders responsables del gran enganyos frau al noble poble valencià i per les quals accions patixen la nostra Cultura i la Llengua Valenciana.

El professor Miedes lo que preten es desvirtuar la causa (Normes del ´32), per a eliminar els efectes (el catalanisme en Valencia).

Entre els defectes de les Normes del ´32 figuren:

Primer: un excesiu etimologisme.

Segon: Anar, en molts punts, contra l´Ortografia dels nostres classics.

Tercer: Desconeixen la fonetica valenciana

Pretindre que les llengües valenciana i catalana siguen una mateixa cosa, es una cosa contra natura i per aixo, es impossible la pretesa unificacio.

Tal es l´intencio del professor Miedes en este llibre.

I m´ha invitat al seu prolec perque sap que unicament des de la nostra condicio valenciana, serem capaços de transmitir a tot aquell que el lligga, que la nostra Cultura i Llengua Valencianes, mai seran absorbides pel catalanisme cleptoman, i ademes, perque en l´assunt de l´idioma, lo millor es convencer els cervells i asserenar els cors.

La llengua es el cofre on se guarden els tesors que han anat aplegant a nosatros durant sigles i el millor espill d´una cultura.

Dire finalment que els catalans tenen, sobre la Llengua Valenciana, una opinio. Pero que els valencians tenim una conviccio. I tinguem present que les opinions son revisables, les conviccions, no. Lo nostre es com un axioma i un axioma es un principi d´eterna veritat. Fem que la veritat sobre el nostre Idioma Valencià siga la que nos llibere d´apetencies culturals injustes, desraonables i espurees.

Francesc Orti i Ciscar. Catedratic Emerit de Psicología de l´Universitat de Valencia.

1ª Conferencia-Coloqui: la catalanitat de les Normes de Castello de la Plana de 1932

¡Bon dia, amics, i salutacions especials als bons valencians!

En este chicotet i senzill treball, que, aci ara, anem a presentar, volem demostrar, -en paraules dels mateixos catalanistes-, lo qué son: catalanes-catalanistes, i lo que no son: valencianes-valencianistes, les mal nomenades "Normes de Castello de la Plana de 1932".

Yo me proponc evidenciar el titul d´estes pagines, que ara seguixen i porten per lema o nominacio: La Catalanitat de les Normes de Castello de La Plana 1932

Les "Normes de Castello de la Plana de 1932, 21 de decembre". El verdader i primitiu nom d´estes conflictives, espurees i bastardes regles era....Bases per a la unificacio de l´ortografia valenciana.

I este va ser l´enganyos i falaç reclam, que, els organisadors de l´Aplec, o millor dit, de la taula redona de Castello de La Plana, usaren, en tota la seua mala fel, com a llaç i trampa per a que gent de bona fe i garra valenciana caiguera en l´encoberta emboscada catalana-fabrista, preparada i planejada per uns fills de ....., per uns fills tambe de Valencia Regne, que no mereixien vore sa primera llum en estes pacifiques, uberrimes i laborioses terres valencianes, sino un poc mes amunt de l´antic i divisor riu Ebre.

Per a escomençar ya, citarém unes paraules textuals del professor En Manuel Sanchis Guarner, a qui Deu tinga on se mereixca, pero ben llunt del Cel de les Lletres Valencianes. Este passage guarnerià està pres del seu llibre intitulat "La Llengua dels Valencians" pagina num. 60 -sixanta- tant en l´edicio de 1967 com en la de 1972. En la primera edicio d´este llibre supraindicat, res diu de Les Normes de Castello de 1932, i fon ya publicat en 1933. Podia dir...La segona edicio no la tinc, no la conec. Ignore, puix, lo que puga dir o no dir sobre l´assunt que nos importa en estos moments.

Estes son les paraules o citacio del Sr. Sanchis Guarner: "En un aplec tingut a Castello de la Plana el 21 de desembre de 1932, animades per plausible esperit de concòrdia, totes les entitats i publicacions valencianes acceptaren unes Normes Ortografiques unificades, el primer signant de les quals accedi a ser el Pare Fullana, i que són una adaptacio de les de l´Institut d´Estudis Catalans". (1911-1913)

Crec que l´home ha parlat ben clar, i no ha fet botiges per a escriure estes cinc llinies, on diu ben patent...: "i que són una adaptacio de les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans". Yo crec que l´evidencia brolla per totes parts.

Es cert, com diu el Sr. Guarner, que el Pare Fullana, alli present, (¿?) accedi a rubricar-les, despres de negar-se a acceptar-les, o siga, a estampar el seu nom i firma en aquell patracol de firmes o signatures, i ... finalment les suscrivi. Pero no fon el primer firmant, fon justetament l´ultim de tots, per la resistencia que ell oponia a refrendar-les. Veritat es que li reservaren el primer lloc, en la llista dels firmants, perque ell era l´unic filolec entre tots els assistents a l´Aplec castellonenc...

Aço mateix i aixina li ho contarà de viva veu el Sr. Sanchis i Guarner al Pare Benjami Agullo Pascual, Provincial dels frares franciscans de Valencia, i autor de la Vida i Obra de l´Escritor Lluis Fullana i Mira, frare francisca tambe. I este religios, Pare Benjami, amic meu, me ho contarà a mi de paraula viva tambe, abans de traduir yo el seu llibre sobre el P. Fullana a la Llengua Valenciana.

Si que es cert que el Pare Lluis Fullana accedi a firmar o signar les "Normes del 32" com diuen... Pero yo, ni tantes persones a les que ho he preguntat, no hem vist mai, mai la firma seua. Sempre nos ho hem cregut de bona fe, perque ho diuen... Pero els catalanistes mai, mai han fet public eixe llistat de firmants de l´Aplec de Castello de 21 de decembre de 1932. Potser que s´haja perdut, com tants documents. Potser que algun inconvenient impedixca el vore-lo, o que no existixca.

El Pare Fullana, pressionat firmà. Cosa que no hauria d´haver fet mai, mai en la vida, i mes sent ell en Madrit, l´unic representant de la Llengua Valenciana, des de 1928, en que pren possessio del seu sitial en la Real Academia Espanyola de la Llengua.

I es que pareix que tots tenim, en la nostra vida, una hora tonta. I sabem que el Pare Fullana ne tingue mes d´una.

Pero mirem detingudament lo que vol dir el verp accedir, que ve del llati i significa ad cedere, o siga, acostar-se, segons molts escritors. Tambe vol dir consentir en lo que un atre solicita o desija, o vol.

Acceptar les Normes de Castello de 1932 no era lo que el Pare Fullana volia, era lo que Sanchis Guarner li demanava per a poder contar en el consens de tots els alli presents (¿?). N´hi havien dos mes que tampoc volien firmar , pero per atres raons, i tambe firmaren.... I aixina diria Sanchis Guarner en un atre lloc: "Gracies a la transigencia el Pare Lluis Fullana..."

Encara tenim tambe una atra definicio del verp accedir: Cedir algu en el seu pareixer, convenint en un dictamen o una idea d´un atre, o associant-se a un acort. Pero l´idea imperant del verp accedir es acostar-se, cedir en lo seu. Mes aixo no vol dir que el Pare Fullana renunciara al seu pareixer filologic i acceptara de cor i anima lo que firmava. ¿Fon un acte de falsa humiltat per a que no digueren que el frare francisca era dur i toçut? ¡Qui sap!

Aci tenim la prova oviament i patent de la seua disconformitat en les mal dites i falses Normes de Castello de 1932: El Pare Fullana havia publicat recentment, en este mateix any de 1932, una "Ortografia Valenciana", en l´Imprenta Grafica, de Valencia-ciutat. Esta edicio s´havia venut tota en poc de temps, lo que vol dir que fon molt ben acceptada i no quedava atre remei que reimprimir-la una atra vegada de nou.

Un atre testimoni en favor del Pare Fullana: "L´onze de novembre d´este present i mateix any de 1932, el Pare Andreu Ivars i Cardona, frare francisca tambe i discipul del P. Fullana ya tenia acabat el Prolec per a la segona edicio o impressio de la mateixa "Ortografia Valenciana", que eixiria a llum publica, en Valencia, igualment, en 1933, com aixina va ser.

¿Per qué no s´aprofità esta Ortografia Valenciana del P. Fullana per a la Reunio de Castello de 1932? Perque no els interessava als sequaços i seguidors del fabrisme catala.

Lo que nos vol dir que el P. Fullana no canvià de pareixer despres de la tramposa farsa de l´Aplec de Castello de La Plana de 1932. Lo que nos vol dir que el P. Fullana no estava ni estigué mai conforme en les falses i embusteres "Normes d´Ortografia Valenciana de 1932", rebatejades despres en el nom de "Normes de Castello de La Plana de 1932". I ara dites "Bases d´Unificacio"

Yo crec que la cosa està ben clara per a tot aquell que ho vullga entendre correctament i sense interessades interpretacions catalanistes. Diguen lo que diguen... i ho diga qui ho diga. Estem farts, mes que farts de falsos profetes i de traïdors a la Patria Valenciana i a la seua milenaria cultura autoctona i vernacula, que ve a ser i dir lo mateix.

En la mateixa fulla num. sixanta (60) el mateix llibret: "La Llengua dels Valencians", el Sr. Sanchis Gurarner seguix dient..., son paraules seues: Carles Salvador divulgà estes normes catalanistes de Castello en 1933, en el seu "Vocabulari Ortografic Valencia" - un treballet de 6.640 paraules - precedit d´una declaracio de Normes Ortografiques -a la seua manera catalanista- que completà en 1934, en una "Ortografia Valenciana -de valenciana res de res- i en exercicis practics.. En 1935, trau a llum "Lliçons de Morfologia Valenciana" -de valenciana el nom a soles-.

I en 1936, apareixen les "Qüestions de Llenguatge", i una serie d´articuls en consells gramaticals i tot, que mes tart els han arreplegat en el titul de "Parleu be", o siga que nosatres, els valencians, hem de parlar, com ell i ells, catalanistes, volen que parlem, es dir, a la seua manera catalanista. Des d´ara Lo Rat Penat quedà infectat de m... catalana. Este "Parleu be" eixia al carrer en plena refrega civil espanyola, en 1937. O siga, catalaniste i republicà. Per aixo despres diran a la Llengua Valenciana, feixista, franquista, quan el seu Sigle d´Or ya era varies voltes centenari, i no el catala. "Parleu be" eixia a llum quan encara estaven fumejants les parets ruinoses de convents i iglesies incendiades per les hordes populacheres... Va eixir tenyit en la sanc dels nostres martirs valencians...

Carles Salvador i Gimeno, per si acas no fora el primer catalaniste en Valencia, si que podem dir que es u dels primers pioners pancatalanistes valencians, u de la quinta columna catalanista en la nostra terra valenciana. En 1929, ya mantenia relacions en catalans d´esquerra, aço ho proven els mateixos escrits catalanistes.

Carles Salvador fon mestre d´Escola Nacional, molts anys en Benassal -Castello de La Plana. No feu mai Estudis Superiors. Pels fruts els coneixereu, diu l´Evangeli...

Carles Salvador, com a obra de conjunt va publicar les "Lliçons de Gramatica Valenciana en eixercicis practics". La primera edicio aparegué en 1951, -en temps encara de Franco-. La segona la desconec, no puc dir res sobre eixa publicacio. La tercera ix en 1959. Obra esta declarada de text obligatori en els Cursos de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat -de Valenciana el nom nomes, i de catalana tots els fets-. En tot lo qual, o siga, en tota esta faramalla catalanista encoberta de valenciana, han depres a llegir i escriure la llengua autoctona de Catalunya, millor dit, de Barcelona, que no la de Valencia, molts valencians d´aquell temps enganyats sofisticadament i fanaticament. Yo tambe vaig ser alumne de Carles Salvador. Ya me compreneu: En les tapes o cobertes, els llibres es dien valencians, pero dins, el contengut dels mateixos era, no ya l´ortografia de les falses Normes de Castello de 1932, sino pura lliteratura i lexic -velat- , i sintaxis catalanes, de lo mes rebort, pero a l´amagatontes.

Hui, els catalanistes valencians ya no li diuen a la Llengua Valenciana autoctona, tot lo mes, i per un erro, vernacla. En 1932, encara li aplicaven este adjectiu...

Ara com sabeu tots, li diuen la llengua vernacla, la nostra llengua, la llengua dels valencians o sencillament la llengua o el valencià, la llengua del País Valencià, etc. Mai diran la Llengua Valenciana o L´idioma Valencià com li diu l’Estatut d´Autonomia Valencià ficant-lo a la mateixa altura o ranc que a l´Idioma Castellà. Si que li diran la llengua del País Valencià, ya supraindicat, pero unificant-la rabiosament en el barceloni de Barcelona, o siga, en eixa variant de la Koine catalana. Alguna volta li diran dialecte catala o variant. Perque dir-li autoctona a la Llengua Valenciana es tirar-se terra als ulls i separar-la de la catalana. Seria donar-li vida propia -que ya la te centenariament- cosa que ells no volen per cap de les maneres. I per defendre eixa possicio catalanista, molts han cobrat bones pinyores, ne coneguem personalment, pero per amistat, callem; tenim tambe els noms. Ells defenen i ensenyen que la Llengua Valenciana ve i vingué del Contat de Barcelona...

Autoctona, tan si ho agarrem del grec com si del llati, vol dir i s´aplica als pobles i a les gents originaries del mateix terreny o païs on viuen. I es pot pendre com a sustantiu i com a adjectiu.

Pero cauen en el mateix pecat o erro al voler-li adaptar o aplicar l´adjectiu vernacla -vernacula- a la Llengua Valenciana, ya que vernaculus, vernacula, vernaculum, en llati significa domestic, natiu/nadiu, de la nostra terra o casa, o siga, del nostre propi lloc. I es aplicable a l´idioma o llengua. I sent la nostra Llengua Valenciana autoctona i vernacula no pot haver vingut de fora de la nostra casa o propia terra.

Crec que es de veres eixe dit o ocurrit popular de que s´agarra mes pronte a un mentiros que a un coixo. Els traïdors llingüistes a la Patria Valenciana hauran d´estudiar i profundisar un poc mes en l´etimologia, perque els falla el grec i el llati.

Nosatros si que podem dir-li a la nostra Llengua Valenciana autoctona i vernacula, puix que ha naixcut, ha anat fent-se des de que els romans i atres anteriors chafaren les nostres terres valencianes. Els nostres Classics li digueren Llengua Valenciana sempre, i valenciana seguim dient-li hui nosatros encara. En Roma li diuen Valentina Lingua. I la Conferencia Episcopal Espanyola la reconeix per "Lengua Valenciana".

La nostra Llengua Valenciana escomença el seu caminar al mateix temps que el calcer romà, etc… va deixant caure les seues espores llatines i estes van germinant en la terra valenciana que ells trepigen. Tambe passa lo mateix en atres regions espanyoles, i europees, etc… Paralelament i del llati classic mal parlat, llati vulgar, naix la llengua vulgar o romanç en cada lloc de la Romania: Peninsula Iberica, Italica, etc… com en tota la geografia de la Romania viva i morta. Tambe es inadmissible de lo que algu haja pogut dir de que la Llengua Valenciana es va formar del Baix Llati. Totes les llengües romaniques defenen el seu orige en el Llati Vulgar. No es aci lloc de parlar sobre este particular. Perdoneu-me esta escapaeta filologica, i tornem al nostre assunt.

Al Sr. Sanchis i Guarner hi ha que dir-li que prou de mentires. Mentira vol dir: "Expressio o manifestacio contraria a lo que se sap, se creu o se pensa". Ell era prou mentiroset i embonyigador per a conseguir lo que volia o pretenia. Quan mes jovenet era, mes te podies fiar d´ell. Si llegiu les diferents edicions de "La Llengua dels Valencians" i sabeu distinguir lo bo de lo fals, voreu com cada volta va empastrant-se mes les mans escrivint i posant mes palla que gra. Crec que no cal recordar lo que va fer al falsificar, retocar, l´ultima fulla de la Biblia de Don Bonifaci Ferrer, germa del nostre San Vicent Ferrer. No parlem d´atres episodis,.. aço seria un atre tema.

Proseguix dient encara el Sr. Sanchis Guarner: "Es immens el deute del nostre public ab Carles Salvador per haver donar a coneixer en Valencia l´excelent codificacio de la llengua elaborada cientificament per filolecs barcelonins de l´escola de Pompeu Fabra".Aci tenim una atra prova mes de la Catalanitat de les Normes 1932.

Yo vos ho advertixc, sols per a que poseu atencio i conte a quina llengua es referix el Sr. Manuel Sanchis. No cal mes explicacions. Y sobre Pompeu Fabra, a soles vos dire hui, que fon un ingenier industrial i professor en una Escola Superior Industrial de Bilbao. Pareix que de mes jove havia dedicat algun temps a la poesia catalana. Des de Barcelona el cridaren i se´n vingué a la ciutat contal.

Respecte al Pare Fullana, religios francisca d´esta Provincia Franciscana, hem de reconeixer que no feu escola, be que si que tingué alguns alumnes particulars, es el cas del P. Andreu Ivars i Cardona, que fon martir en 1936, en Gata de Gorgos. Hui encara queden alguns frares franciscans valencianistes... Som els valencianistes d´ara els que teniem que haver fet l´escola que ell no es va propondre crear, sent aixi que estigué de professor de Llengua Valenciana en l´Universitat de Valencia donant classe de Llengua Valenciana des de 1918 a 1928. Yo diria millor fins a 1925, per la crisis interior del Govern de Primo de Rivera.

Ell havia tambe preparat i elaborat les "Normes d´Ortografia Valenciana" en 1914, per manament de Lo Rat Penat. Des de 1903 a 1933, ell no parà de fer valencianisme per mig de les seues obres valencianes, encara que tambe escrivia en Llengua Castellana, i li ajudava a Mossen Antoni Mª Alcover, cosa que no hauria d´haver fet. Sols traurem a relluir la seua Gramatica Valenciana de 1915 i el seu Vocabulari Ortografic Valencià-Castellà en 1921, etc… I crec que no dec pararme mes, ya que aci no parlem exclusivament del Pare Fullana. Aixo sera un atre treball, que ya està preparat.

Mes si els organisadors de l´Aplec de Castello de 1932 volien fer valencianisme de veritat, i adreçar la Llengua Valenciana i fer cami avant dins del valencianisme, tenien material mes que suficient, prou, en les obres del Pare Fullana i en la seua persona. Pero no. Perque ells lo que pretenien -i ya ho portaven ben estudiat- era introduir oficialment, a l´amagatontes, en Valencia, el catalanisme lliterari i gramatical que acabava d´estrenar-se en Barcelona, no en tota Catalunya. Tindrem temps per a descobrir les seues intencions antivalencianistes i pancatalanistes, que ya venien preparant-se des de fea alguns anys en arrere. Des de 1913, que hi havien aci, en Valencia, partidaris de les Normes de Fabra.

Seguix encara Sanchis Guarner: "El dilema no era, puix, en Valencia si fullanisme o fabrisme. Com en Barcelona no era tampoc fabrisme o antifabrisme".

En Valencia no hi havia fullanisme. Ningu se l´havia propost. Aixina puix, ells, els catalanistes, tenien tot el cami obert, i pillaven a casi tots desprevenguts...Pero en Barcelona si que era fabrisme o antifabrisme, perque alli si que havia lluita contra les Normes de Pompeu Fabra, o siga contra les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Varies entitats s´alçaren en contra, i la lluita perdurà fins a l´any 1934, en que se rendiran els ultims reductes d´antifabrisme. Estem ben enterats de lo que alli passava en eixe temps. I no toquem les lluites i bregues entre Mn. Antoni Mª. Alcover i Pompeu Fabra per primer lloc dins del catalanisme, o millor, dins de les institucions ajudades per la Diputacio de Barcelona. Renyiren els dos Caps i Mn. Alcover se n´ana a Mallorca. En Barcelona, hi hagué temps en que se defenien i practicaven 4 Normes Ortografiques diferents. Mn. Alcover ne feu una mes per al seu Diccionari Català-Valencià-Balear.

Afig encara Sancis i Guarner: "Que, en Valencia, la cosa era senzillament, o fabrisme o caos" Lo que vol dir que si els valencians no erem fabristes, si no seguiem les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans, no seriem res...

I persistix perorant Sanchis i Guarner: "Si els escritors valencians tenim ara -estem en l´any 1967- l´ortografia unificada i la morfologia prou establida, ho devem principalment a Carles Salvador, qui no sols fon un patriota insobornable i un excelent poeta, sino tambe un pedagoc eficient i un gramatic sempre ben orientat".

Ignorem si algun valencianiste tractà de sobornar a Carles Salvador... Pero ell si que es deixà sobornar per la Patria Catalana, aço està ben clar. Pero li ve gran el sambenito de filolec que alguns catalanistes li han volgut comprar i provar, i tambe ample i llarc. Si no que li ho pregunten al professor Germa Colon quan, anava a la seua casa pairal, en pla de repos en Benassal, al qual Carles Salvador li volia donar lliçons de .... llengua i filologia. ¡N´hi han d´atrevits!.

I encara mes el Sr. Sanchis Guarner: "Seria una injusticia oblidar les greus dificultats que el malaurat Carles Salvador hague de vencer ab paciencia: la desorientacio, l´indisciplina, i la perea colectiva, els falsos prestigis i l´apassionament dels contradictors, etc. etc.". Aci podem vore que la cosa no era ni anava com ells volien fer creure: Parla Sanchis i Guarner de indisciplina, de falsos prestigis i de l´apassionament dels contradictors, etc.

En tot aço, lo que vol demostrar-nos el catalaniste professor es que despres de l´Aplec de Castello de 1932, incluida la firma de les "Normes d´Ortografia Valenciana", encara quedaven bons valencians que no estaven conformes en l´enganyosa trampa de la Capital de la Plana i que s´atrevien a contradir les aberracions de les tal dites "Normes de Castello de 1932", subterfugi o canal per a introduir les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans, en Valencia, en contra de la vera i autoctonai vernacula Llengua Valenciana, a fi d´impondre l´imperi catala en llengua i cultura, territori i demes....

Encara quedava gent que no s´havia venut, gent que no renunciava a lo seu, a la seua verdadera i propia Llengua Secular Valenciana. Gent que no s´avergonyia de ser i sentirse bon valencià.

I seguix exponent el Sr. Sanchis i Guarner: "Paralelament a la tasca de divulgacio, en Valencia, de la doctrina gramatical fabrista, que en tant d´exit realisava Carles Salvador, atres llengüistes -no diu qui son- havien mampres l´estudi de la realitat idiomatica del Païs Valencià, tant en la llengua viva de les comarques, --en els pobles diriem nosatres- , com de la llengua dels nostres classics".

Queda ben clar que parlar de la divulgacio de la doctrina gramatical fabrista es una prova ben patent de la Catalanitat de les Normes de Castello de 1932. Es una mostra mes a favor de la meua afirmacio…en este cas concret.

Aci ara referix Sanchis i Guarner: "Quan encara era yo un jovenet, el meu volgut colega Josep Giner, de Castello, ab el seudonim de Guillem Renart i Ferris, publicà "La conjugacio dels verbs en valencià", en Castello de La Plana, en 1933, on exponia les principals variants valencianes de la flexio verbal, -yo diria diferencies totals-, i proponia normes ben raonades sobre les mateixes".

Este Josep Giner, en el seudonim de Guillem Renart i Ferris, es u dels catalanistes al qui apleguen a nomenar com a un filolec, pero mai ho sera: Li faltava garra i estudis. Si be hi ha que dir, en el seu favor, que era u dels catalanistes que sempre defendran les particularitats valencianes front al catala avasallador i unificador. Sera tambe l´unic que conseguirà mantindre correspondencia epistolar en el Pare Lluïs Fullana, una volta ya ubicat per a sempre en Madrit, des de 1934 fins a la seua mort, en 1948. I que lo que pretenia era capgirar al fraret de Benimarfull i portar-lo al seu camp, puix que des d´aci, Valencia, li fea creure lo que ell volia que fora. ¡Gracies al bon Deu que el sagaç, pero credul religios, no caigué de nou en la trampa catalanista!

Seguix dient o pontificant Sanchis i Guarner: "En este seudonim de Guillem Renart, ademes de numerosos articuls sobre temes gramaticals valencians, - del seu valencià s´ha d´entendre-, ha publicat un extens estudi de gramatica preceptiva com a introduccio al meritori "Diccionari de la Rima" de Francesc Ferrer i Pastor, Valencia, 1956".

Este Diccionari se venia per entregues des de Lo Rat Penat. Yo el vaig conseguir aixina. Pero puc dir que no es tan extens eixe estudi gramatical de Guillem Renart, al que fa referencia Sanchis i Guarner. El be que tenen els catalanistes es que sempre s´alaben els uns als atres, encara que hagen d´exagerar la cosa o tinguen que proferir mentires professionals o magnificacions. Encara que sempre no es aixina... Hi ha de tot, com en Verinosa llengua.

Proseguix la seua exposicio el Sr. Sanchis i Guarner: "Tambe vaig considerar que hi havia que mampendre com a base el fet viu i vivent valencià, o siga el valencià tal com estava en eixe temps dels anys 30-40, i unificar-lo idiomaticament ab Catalunya i Mallorca de forma coordinada mes que de forma subordinada".

El fabrisme -diu Sanchis i Guarner- era el punt d´arribada en lloc de ser el punt de partida. Era la mateixa ruta a recorrer, el mateix cami a fer, pero a l´inversa, en metodo inductiu, o siga, no del tot a les parts, sino de les parts al tot.

Ara afegim nosatres: Per lo que qualsevol pot vore ben clar en aixo d´unificar el Valencià i el Mallorqui en el catala, que en Valencia ni en Balears no se parlava catala, pero segons ell i ells hi havia que conseguir que un dia se parlara, i les nostres terres i sa cultura foren catalanes aixina com les Illes Balears. I les nostres llengües quedarien supeditades al parlar barceloni, magnificat a l´altura de llengua catalana. I lo mateix haurien de fer les atres variants o dialectes catalans, que formen la koine catalana. Que es lo que estan fent.

El barceloni era la parla de Pompeu Fabra, o siga, es la forma catalana de la capital contal. (Mes del 50%, en Barcelona, no parla catala). I el barceloni es la forma dialectal catalana de Barcelona i rodalies. Este catala-barceloni es el que han impost lliterariament i oficialment en tota Catalunya -per mes que no siga acceptat per tots- i es el que nos volen impondre a Valencia i Balears, i es conegut com el catala o llengua catalana.

Seguix monologant Sanchis i Guarner: "A l´escriure yo la meua Gramatica Valenciana (Nosatres diriem Valenciana de nom). Esta Gramatica s´edita en 1950, en Mallorca, pero ya la tenia acabada fea un grapat d´anys, mes no tenia diners". Sabem qui va conseguir l´Imprimatur i qui buscà els diners per a l´impressio. "A l´escriure yo la meua gramatica Valenciana -diu ell- vaig pendre com a lema el consell del nostre mestre Pompeu Fabra, i vaig procurar ajustar-me a d´ell conciençudament".

Aço es lo que diu Fabra i a lo que fa referencia Sanchis i Guarner: "Nosaltres els catalans, no desitjariem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra forta de depuracio del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d´acostar-vos al nostre catala; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i enriquint-lo, procurar acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals". (1) pag. 61,0.c.

Seguix encara mes Sanchis i Guarner: "Els mateixos principis, pero ab molt escasses variacions de matiç, seguixen els altres llingüistes professionals catalanistes: El professor Germa Colon, castellonenc, en l´Universitat de Basilea- Suissa-, i el jove, no ya tan jove, Dr. Llüis Alpera, en Emory University en Atlanta, USA, als qui hi ha que afegir el nortamericà Josep Guisoy, professor de l´Universitat de Toronto, en Canada, especialitat en l´estudi de temes filologics valencians". Pero que catalanisa tot lo que cau en les seues malaïdes mans, com ha fet en el Diccionari de Sanelo. Desavenencies i critiques entre catalanistes.

Sanchis i Guarner dia: "Sabem, coneguem que hi ha prou catalans -i no sols dins del Principat- que planyen, que se llamenten per les concessions a la morfologia regional que hem fet els gramatics valencians i mallorquins, ya que venen a significar una duplicitat de formes en la llengua lliteraria", -catalana s´enten-. "Pero podriem objectarlos -proseguix Guarner- a eixos catalans que mai ha segut unitaria la comunitat historico-cultural que formen els Paisos Catalans, en l´orde intelectual ni en el politic, perque la Corona d´Arago fon -diu ell- una Confederacio d´Estats lliures, en uns monarques itinerants, es dir, sense una Capital Federal fixa. I si entenem per capitalitat lliteraria el lloc a on l´Idioma ha gojat de mes llustre i vigor, hi ha que proclamar, si be des de la Renaixença ho es Barcelona, el Cap i Casal espiritual i material de la nostra comunitat cultural fou la ciutat de Valencia la verdadera capital de les lletres catalanes en el sigle XV, es a dir, en el seu periode aureu. En eixe temps fou tambe la capital financiera de la Corona d´Arago".

Ara cabria dir: Podem observar que Sanchis i Guarner, dins del seu catalanisme empedernit, encara defen, a la seua manera, a Valencia.... Pero no se deu caure en la tentacio de creure-lo valencianiste. Es un renegat de la seua Patria Valenciana cambiant-la per la catalana i de la seua materna Llengua Valenciana pel dialecte barceloni, magnificat a la categoria de llengua, i llengua standart, pero de laboratori.

2ª Conferencia-Coloqui: la catalanitat de les Normes de Castello de la Plana de 1932. Ara "Bases d´Unificacio"

Com podem observar estrenem un nom nou, que diu, que denuncia millor i mes clara i exactament els amagats proposits dels organisadors de l´Aplec de Castello de La Plana en 1932.

No podem ignorar que el primer i trampos nom era el de "Normes d´Ortografia Valenciana", escollit pels organisadors. Si hagueren nomenat alguna cosa del catala, la gent no havera picat enganyada.

Per a commemorar, en 1982, el cinquantenari de l´aprovacio de les "Bases de Unificacio", mes conegudes com les "Normes de Castello de 1932", que fon l´instrument de codificacio ortografica de l´idioma en el Pais Valencià (Comunitat Valenciana), des de la Seccio de Filologia d’aquell temps encara Colege Universitari de Castello, hui ya Universitat Jaume I, se proyectà magnificar i potenciar esta commemoracio transcendent en la publicacio d´un llibre ample i gran de treballs d´escritors, filolecs i investigadors castellonencs, cosa que no tenien en 1932.

Ara ya no volen compartir este quefer en tot el Regne de Valencia; se l´han adjudicat els castellonencs a soles. Despres acusen al Cap i Casal de ser autoritari i prepotent...

Este llibre es un homenage a "Les Normes de Castello de 1932"

Puix be, llegint i rellegint en este susdit llibre trobem coses molt interessants, com son estes: "En ultim cas o extrem, l´adaptacio per al País Valencià de les "Normes Ortografiques de l´Institut d´Estudis Catalans" (naixcut en 1907), que varen supondre les "Normes de Castello", (ara ya parlen clar i net), tenia un pragmatisme molt definit, o siga, una practicitat molt definida, establir una plataforma basica per a la difusio de l´us normal de la llengua catalana, per a conseguir sa plena funcionalitat social".

Està clar que aço foren les Normes de Castello per als catalanistes: Una plataforma basica, un cap de pont, una punta de plaja.

I seguixen dient: "En la situacio actual, les Normes de Castello han perdut en gran part, la seua vigencia de fe, per a convertir-se o fer-se una mostra eixemplar de l´intent dignificador de la propia llengua". ¿De quina llengua, pregunte yo?.

Clar i ras, ara ya no tenen ningun valor les Normes de Castello de 1932. Evidentment i palpablement, serviren d´antesala a fi de que s´implantaren poc a poc, i despres mes obertament, en l´ajuda d´alguns fills de ....., i de la nostra terra valenciana, i a traïdoria, les Normes de 1911 de l´ingenier industrial Pompeu Fabra, que l´Institut d´Estudis Catalans va fer seues, en alguns retocs, en 1913.

Este Institut catalaniste no crearà la Seccio de Filologia Catalana fins a l´any 1911, si be ya havia segut proposta en 1909.

Es veu que quan se fundà l´Institut d´E. C. -1907- no se pensà directament en la llengua com se fara despres, i passarà a ser la seua principal missio: primerament barcelonisar tota Catalunya, i despres catalanisar el Reine de Valencia i les Illes Balears, sense deixar de pretendre la faixa aragonesa, etc…

Ara ya no valen, en la situacio actual, les Normes de Castello, puix que han perdut la seua vigencia de fet davant les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Ara sols son una peça del Museu llingüistic. Ara sols son un testimoni de que foren un Cap de pont, una plataforma basica per al catalanisme en el Regne de Valencia.

Està patent que foren sí una trampa falaç i enganyosa, una gran i dolosa estafa al Poble Valencià i per a molta bona gent de creencia facil, que sense saber res de la mala fel dels promotors de les mateixes Normes, i sense donar-se conte ya era, en part catala-parlant des de 1913, com ho afirmen alguns catalanistes d´una banda i atra del riu Ebre.

I en honor a la veritat, hi ha que dir que des de 1913, hi havien ya partidaris i seguidors de Pompeu Fabra en les nostres Terres Valencianes. Ya vorem si tenim ocasio de parlar d´ells alguna volta aci.

Les Normes de Castello ara ya no valen per a res. Sols resten com a un testimoni d´un fet historic: per a uns com a ganancia, i per a nosatros, els bons valencians, com a una gran ignominia. Ara ya han fet el seu efecte. Ya no volen ni el nom, ya que ara les nomenen "Bases de Unificacio", com els diuen actualment alguns catalanistes, i que de fet volen que siga aixina, sent que la seua pretensio es unificar la llengua valenciana a la catalana o barceloni dialectal. Eren un acort transaccional que tindria la possibilitat d´anar rectificant i millorant el sistema adoptat, o siga, les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans, si be de gaido. Aço es lo que vingué a dir el en aquell temps el president de la Societat Castellonenca de Cultura anti-Valenciana, En Salvador Guinot i Vilar.

Encara queden alguns valencians, que es diuen valencianistes, que volen apoyar-se, recolzar-se en les "Normes de Castello". No cal que li peguen voltes al nano. La finalitat de les Normes de Castello ya l´han conseguida els catalanistes, mal que nos pese, i pese a tot el mal que nos han fet i que nos faran encara. Tot depen dels anims de lluita que presenten els bons valencians-valencianistes, incluits alguns estaments politics, religiosos i fins i tot eclesiastics. Hi ha que pensar que Crist tingué per traïdor a un elegit per Ell mateix, en el seu Colege Apostolic.

Pareix que es Josep Mª Llompart el qui diu: "En la situacio tan delicada -aço ya fa 13 anys, 1982- per la que atravessa la cultura dels valencians, hem de deixar a part l´estil d´una commemoracio academicista i convertir-la en una manifestacio d´amples resonancies civiques i reivindicatives en favor del catala com a instrument definidor de la nostra personalitat nacional"

Aço es lo que manifesta ¿un valencià? Crec que la catalanitat del senyor Llompart està ben patent, puix parla de la nostra personalitat nacional ¿catalana, no?

La Seccio de Filologia del Colege Universitari de Castello pensà que el major testimoni per al futur era continuar l´espirit profundament valencià i valencianiste dels firmants de les Normes del 32. I seguir parlant en la nostra llengua.

Ya coneguem l´espirit dels promotors -no de tots els firmants- quin era, i a quina llengua es referixen els del Colege Universitari de Castello, puix, no cap dubte que hi havia gent que no sabia lo que firmava. Aixo ya vorem com ho diran els mateixos organisadors de l´Aplec castellonenc del 32, pero els 4 ó 5 manifesers sí que sabien lo que es feen i pretenien.

Recalquem i realcem que l´entitat principal responsable de l´exit de les Normes de Castello ´32 fon la Societat Castellonenca de Cultura, encara que l´idea primaria, a l´inici, fon de La Taula de Lletres Valencianes, de Valencia, mal que nos pese.

Josep Mª Llompart seguix embestint: Ataca a determinats sectors del nostre Cap i Casal d´histerics i de que sols miren el seu melic. Mentres afirma que Castello te una actitut mes oberta i lucida, i que ve a ser possible la proyeccio d´un Castello adalit, caudill, guia o alvançat de la recuperacio cultural valenciana, i un model de convergencia per al refortaleiximent dels vinculs o lligams entre els Països Catalans. ¡Si, home, si!

En estes sis llinies es veu prou clar la poca valenciania d´este senyor de Castello i la molta catalania que brofega per sa boca.

Tambe nos consta que N´Angel Sánchez i Gozalbo, el 25 d´octubre de 1932 - dos mesos abans de l´Aplec castellonenc- li escrivia una carta a Carles Salvador, on li referia l´establiment d´unes "regles ortografiques transaccionals" per als escrits lliteraris dels valencians, defenent no obstant les "Normes de l´Institut d´Estudis Catalans per a les obres d´alta investigacio, i opinava, prenint a ma, tal volta, uns coneguts versos de Maragall, escritor catala, on diu que "no devem pedre de vista, el dia en que sigam tots uns els habitants de les terres de llengua catalana".

Per lo vist els habitants de parles catalanes, en Catalunya, no s´entenen entre ells, segons insinua el poeta Maragall (1860-1911). I ademes, com podem intuir clarament est home deu ser dels primers militants pancatalanistes.

Ara entra en lliça un atre palestrista...: Enric Soler i Godes de Castello de La Plana, un mestre d´Escola Nacional i escritor pancatalaniste, nos diu, tot ple d´ufania, que les Normes de Castello ´32 son un fet trascendental de la nostra Renaixença. I manifesta que es l´ofegament de l´anarquia habitual, especialment en la ciutat de Valencia, fins al 1932.

Un atre miop. Hi ha que vore quin veri mes virulent demostra contra el Cap i Casal del Reine de Valencia.

Podem afirmar que despres del 1932 foren molts encara els valencians que seguiren escrivint com els venia en gust i gana, sense preocupar-se de les enganyoses i falses Normes de Castello...

I que el Pare Fullana va seguir en el seu proposit i publicà la seua recent "Ortografia Valenciana" per segona edicio en 1933, pese a que l´havien obligat a condescendir i a transigir en la seua firma -cosa mal feta per la seua part ya que no estava conforme-. I torne a insistir en que no firmà el primer, sino mes be l´ultim de tots, l´ultim dels tres que no volien firmar, per la seua resistencia a subrallar lo que ell no creïa cientific ni provat. Pero aixo si, que sagaçment i per dignitat se mereixia el primer lloc ya que era l´unic filolec que hi havia en tot l´Aplec de Castello de La Plana el dia 21 de decembre de 1932.

Afig Soler i Godes: "Que s´ha escrit molt sobre les Normes de Castello i que encara s´escriura mes , pels sigles dels sigles".

No obstant, he d´afirmar que per a alguns pancatalanistes les Normes de Castello no han gojat mai d´existencia, sino que son les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans, mes tart dites Normes de Castello i ara "Bases d´Unificacio".

Soler i Godes ataca als que no pensem com ell i diu que alguns embrutaren molts fulls de paper en opinions personals sense peus ni cap. I les seues opinions ¿quin valor tenen per als que no pensem com ell vol que pensen ? Este pobre home viu una euforia catalanista, traïdor a la Patria Valenciana com alguns mes, propagadors de la koine catalanista, en una epoca ya de Diktatur-Katalonien: "Aço es aixi perque està demostrat cientificament i tot lo mon ho sap...". Pero mai presenten les fonts originals d´eixes afirmacions peregrines que ells fan.

Els demes no tenen dret a expressar-se com cada u vullga i pense. Ha aplegat l´hora magistral dels mestres d´Escola Nacional, Carles Salvador, Enric Soler i Godes, algun atre, que han vingut a trobar el pesebre de les herbes del Nort. Estos poden, per defendre el catalanisme llingüistic, poden estendre les seues teories perque son cientifiques, son cientificistes, i son cientificeres. Pareix mentira que Soler i Godes haja estat tants anys de mestre d´escola en la poblacio valenciana de Benifayo i no haja oït el parlar o la llengua d´eixe poble que es pura llengua Valenciana.

Soler i Godes recorda tambe que els semanaris "El Mole", "El Pare Mulet", "El Butoni" i "La Traca" escrivien en vers i en prosa en la nostra llengua, pero en una ortografia castellana... i que feren molt de mal ya que oferien al poble analfabet una lectura i lliteratura demencial.

Li recordarém al senyor Soler i Godes, que aixo mateixa passà abans en Catalunya, i en el sur de França respecte a la Llengua Occitana que venia escrita en ortografia francesa. I si el poble valencià era tan analfabet, com ell assegura, li era lo mateix una grafia que atra. Pero no son capaços d´admetre que les nostres gents foren tan ignorants i sense cultura o profanes en la lectura, encara que no tots eren mestres d´escola com ell, que pareix que eren els amos del saber. Yo conegui "La Traca" tota escrita en castellà.., bruta, porca deshonesta, en temps de la guerra civil, i partidista esquerrista.

Seguix encara Soler i Godes: "Per salvar la Cultura Valenciana d´aquella barbarie se deu una crida... Les Normes de Castello anaven imponent-se i els poetes i escritors, i fins i tot els escritors populars dels llibrets de falles dels pobles acceptaren en satisfaccio tindre unes normes definitives".

Fem ara una chicoteta observacio: Hi ha que vore quan gran i atrevida es l´ignorancia d´este mestre d´escola el qual ve a dir que: "Per a salvar la Cultura Valenciana nos porten la Cultura Catalana a fi d´impondre-la i que desaparega la propia i autoctona del Regne de Valencia. I que les normes de Castello anaven imponent-se .. i que els poetes i escritors populars ya tenien unes regles definitives...". Mentira latent i patent, puix que les tramposes Normes de Castello anaven deixant pas i ample, lliure i obertament a les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans, com ho demostren els escrits del mateix Carles Salvador, ell el primer, en les seues gramatiques i Cursos de llengua valenciana, com a tapadora, des de Lo Rat Penat.

I encara s´atrevix a afegir el senyor Godes "que no hi hague cap de protesta, puix que tots les varen fer seues i propies...¡N´hi han d´atrevits, Senyor! Encara que siguen mestres d´escola.

Ell vol que nosatres ignorem, lo que ells mateixos han afirmat abans i es veritat, la pura realitat: "que Carles Salvador si que tingue i trobà moltes dificultats per a expandir ses Normes Castelloneres- Catalanes". I mes avant ya vorem com un atre catalaniste se planyirà de que "els escritors populistes seguixen en la seua".

No hem dispost de temps a fi d´examinar escrits d´aquella epoca -els tenim i ho efectuarém en la finalitat de vore el teixit escrit sobre les llinies d´aquell temps-. Ya que es molt facil escriure falsetats per a un mentiros, i, encara mes, pensant en l´euforia de la victoria i judicant que aço va a quedar com a dogma de fe i que ningu el va a escuadrinyar i contradir, encara que no opine com ell, i que les seues troles o mentires i inexactituts es van a quedar com a veritat revelada o articul de fe dogmatic.

I seguix perorant el senyor Godes: "Gracies a l´influencia de Carles Salvador, la primera revista que aparegue en les Normes de Castello fon "Pensat i Fet". Despres ne seguiren atres. Aquella endemia anarquica ortografica valenciana es pot afirmar -diu ell- que al cap d´un any ya havia desaparegut...".

Yo crec que la cosa no resultà tan aïnes, puix que ya hem vist les dificultats i amargors que passà Carles el Salvador de part dels contradictors, etc…, els falsos prestigis, l´indisciplina...

Pensa mal i acertaras, diu el refrany.

I proseguix el senyor Godes: "Gracies a l´event -i a l´advent- de les Normes de Castello foren possibles els <Cursos de Llengua Valenciana> -pero, millor dit, en catala-, en els locals de Lo Rat Penat. La Gramatica Valenciana, -ben dit catalana-, de Carles el Salvador s´impongué com a text oficial dels Cursos de Llengua. Era una gramatica senzilla, digerible, sense estridencies per a que estes no pogueren espantar als mes indecisos o malpensats". ¡Arrea que plou! ¡Corre que ve aigua!.

En fi, lo que se pretenia era no espantar a la gent de bona fe i que es vegera enganyada. Perque quan se va en la veritat en la ma i a les clares i no a l´amagatontes, no se te por a res ni a ningu.

Yo tinc entes, -pero de moment ho tinc que tornar a documentar-, que Carles Salvador anava copiant a u, que fea els eixercicis, que anaven eixint al domini del carrer en Barcelona, ciutat contal.

Godes seguix dient que la sagacitat de Carles Salvador l´havia fet posar a l´aguait, o siga, a l´espieta. Ell sabia en quina gent anava a enfrontar-se.

La resposta es: perque anava de mala fe. I senyal seria de que no tot li eixiria tan facil com ell volia i pensava, ya que no anava en el cor en la ma, sino a pura traïcio.

Proseguix el mestre d´escola Soler: "Que Carles Salvador era un home de conversacio suau i convincent, sense espavents, un home de molta lletra menuda (ya sabeu aixo de la lletra menuda a qué es referix en els contrats), un home pacient, toçut, persistent, pero que ell sabia que els enemics estaven esperant callats".

Lo que nos preten dir el senyor Godes es que d´enemics li´n quedaven a Carles Salvador, i que descontents de l´engany i de l´estafa de les Normes de Castello tambe ne romanien, ne quedaven...

Nos conta encara Godes que aquella gramatiqueta -no arriba a la categoria de Gramatica- , els feu entrar als valencians en la llengua culta -catala s´enten, pels quatre costats, o siga, el barceloni, dialecte catala de la koine catalana, una parla extranya i estrangera per als valencians.

I mes avant, i poc a poc, ya va anar descarant-se mes obertament i en les seues gramatiques ya ensenyava manifestament, no les Normes de Castello sino les Normes fabristes de l´Institut d´Estudis Catalans. Hi ha que vore tambe com en el seu Vocabulari Ortografic preferix la paraula que posa Fabra en son Diccionari Catala a la que posa Mn. Antoni Mª Alcover en el seu Diccionari Catala-Valencia-Balear.

Es molt interessant lo que nos testimonia ara Soler: "Les Normes de Castello foren l´enaltiment d´una llengua que en l´epoca de Llorente tots li dien "Llemosina"; en el temps del que aço escriu, la nomenaven "Valenciana" i ara ya li diuen "Catalana", sense que ningu que tinga el cap sobre el coll li done fret ni calor".

Tots sabem que lo que acaba de afirmar el senyor Godes es una gran falsetat, que no cal discutir per lo patent que està. La Llengua Valenciana sempre fon valenciana, des del primer moment de la seua concepcio, encara que no tinguera nom com li passa al embrio i despres feto i mes tart ser huma. Se dirà primer llati vulgar, despres romanç, romanç pla. Llengua Valenciana la calificaran els nostres classics. Llemosina li diran a la valenciana, al catala i al balear per algun temps, ya que de llemosi-gasco-languedocia-provençal ne te una bona aportacio. Es mes la Llengua Occitana te influencia en el gallec, portugues, castellà, italia, etc…, puix que el seu sigle d´Or durà des d´el sigle XI al XIII. L´aragones li deu molt tambe a la Llengua Occitana encara que el Dr. Ubieto ho negara. I aço se pot provar al llegir els Furs de Jaca. I encara hui en el resurgir de la Fabla Aragonesa. I la Llengua Valenciana de catalana, res de res, sino al contrari, ya que hi ha molta mes similitut abans de l´intervencio fabrista en el nou catala, que no accepten tots els intelectuals catalans de hui en dia...El senyor Soler deuria d´alçar-se del seu descans etern, si es que el te, i matricular-se en Filologia Romanica, i aixina podria dependre lo que no pogue en l´Escola Normal de Magisteri del seu temps. En el Primer Congres de Llengua Catalana, se reconegué tambe com a occitana al diferent dialecte catala del Rossello. I totes les llengües afins a la Llengua d´Oc acordaren presentar-se com a catala, o siga, en el Congres de 1906, en la ciutat condal de Barcelona. Pero tot este quefer mereix un estudi a part i mes detallat.

Per a mi la koine catalana seguirà sent la mateixa en totes ses variants catalanes: Pirineu-Oriental, Catala-Oriental, Catala-Occidental i sos subdialectes, tots molt respectables, al meu concepte com a romaniste. El balear seguirà sent tan balear es ses variants islenyes. I la Llengua Valenciana fon, es i seguirà sent tan valenciana com sempre ho ha segut, diga lo que diga el senyor Godes, i qui vullga, a qui Deu tinga on s´ho mereixca.

La Llengua Valenciana podria morir, deixar d´existir algun dia com a cosa creada pels homens. ¡Tantes llengües han desaparegut del mapa llingüistic del mon! pero lo que no fara sera canviar de nom. Tot aixo depen de l´amor i conreu que els seus fills li tinguen i de la desaparicio dels seus bastarts, inclusers i fills de la pedra o del torn.

Pero el senyor Godes, no para, no es cansa: "Encara queda, encara hi ha gent que creu que les Normes de Castello del 1932 foren una meta final, un lloc al que haviem d´arribar tots els que escriuen, quan en realitat, les Normes de Castello son una cita,una parada en el cami, son un punt o lloc d´unio a fi d´escomençar a caminar tots junts, treballant dia a dia per a millorar la nostra llengua. Aixi ho va entendre Carles Salvador i aixi anaven avançant els Cursos de Lo Rat Penat, dirigits pel mateix Carles Salvador".

La primera gramatiqueta inicial es va quedar obsoleta, antiga, i en les successives gramatiques ell anava aumentant el caudal del catala i el dels eixercicis.

Està clar, quan algu vol enverinar a algun atre, li va aumentant poquet a poquet la dosis d´arsenic o atre veri, fins a que es descubrix l´asunt o l´atre cau estés com a victima... Aixo es lo que fea Carles el Salvador, en la gent de bona fe de la nostra terra valenciana.

I encara diu mes el mestre d´escola, senyor Godes: "No vullc acabar estes llinies sense deixar constancia de la gent que estigueren en primera ringlera en la noble tasca de les Normes de Castello de La Plana de 1932:

Adolf Piscueta i Alfonso (Valencia)

Angel Sánchez i Gozalbo (Castello)

Carles Salvador i Gimeno (Valencia)

Lluïs Revest i Corzo (Castello)

Salvador Guinot i Vilar (Castello)"

"No podem oblidar el seu eixemple. Els atres firmaren les Normes de Castello de 1932 sense pensar, la gran trascendencia, que havien de tindre en l´endreçament de la nostra cultura".

Aci tenim els noms dels cinc liders de la gran estafa al noble Poble Valencià. Estos son els que sabien ben be lo que es feen i a on anaven. Els atres firmants, qui sap, varen ser els enganyats i burlats. ¡L´Historia jusgarà!

Estos cinc elements de primera ringlera son els unics -en principi- responsables de tots els mals que hui estem patint en les Terres Valencianes baix l´aspecte que es referix a la nostra Autoctona i Vernacula Llengua Valenciana.

¡Senyores i Senyors! La cosa crec que està ben clara.

Pero lo que no podem es donar, cridar un ¡Vitol! als que traïcionaren a sa Mare Patria i feren que atres seguiren, enganyats i burlats, la mateixa senda o atall drecer que porta cami al funest Nort contal.

¡Que Deu els s´ho demane!

¡Que Deu els s´ho tinga en conte!

3ª Conferencia-coloqui: La catalanitat de les Normes de Castello de La Plana de 1932.

La Taula de Lletres Valencianes i el Bolleti de la Societat Castellonenca de Cultura Valenciana.

- La Plataforma -

Estes dos entitats culturals, la primera de Valencia-ciutat, i la segona de la ciutat de Castello de La Plana, formaren una Plataforma i cridaren a Convocatoria, o siga, a l´Aplec de Castello de La Plana el 21 de decembre de 1932.

Hi ha que advertir que reclamaren l´assistencia del Pare Lluïs Fullana i Mira, religios franciscà, i filolec Valencianiste per a que firmara les Normes d´Ortografia Valenciana, pero volgueren ignorar-lo a ell i a les seues obres en pro i defensa de la Llengua Valenciana a l´hora de preparar el contuberni o complot catala-castellonenc. ningu estava mes preparat que ell... Pero tenint en conte que de lo que se tractava era de tapar, camuflar, dissimular i introiduir el catala en el lloc que li correspon a la Llengua Valenciana, ell era un verdader destorp, lo mateix que ses obres. Lo millor era no mentar-les. Hi ha qui negà l´existencia de la seua Gramatica, de son Vocabulari Ortografic Valencià-Castellà, dient que tals manuals no existien. Tot estava molt be preparat i estudiat.

El Pare Fullana, en 1914, ya escrigué unes Normes Ortografiques Valencianes a fi de resoldre les diferencies ortografiques entre les dos tendencies valencianistes d´aquell temps: la classicista i la populista. En 1915, compongué la seua Gramatica Valenciana. En 1921, confeccionarà i editarà el seu Vocabulari Valencià-Castellà. En 1932, confeccionarà i editarà el seu Vocabulari Valencià-Castellà. En 1932, presentarà l´Ortografia Valenciana, que reeditarà de nou en 1933.

Certs elements solien insistir en que el Pare Fullana no havia fet Escola. I aço era cert, i ho hem de reconeixer, perque en tots els anys que estigué regentant la Catedra de Llengua Valenciana, mai se proposà tal cosa, sino ensenyar Llengua Valenciana en l´Universitat de Valencia. ¿Es que tots els professors, siguen del ram que siguen, se dediquen a crear la seua Escola particular?. ¡Aviats estariem!.

Existiran fullanistes, pero no hi hague mai una Escola Fullanista, a no ser que es faça de present en avant, mes aixo feriria els interessos d´alguns que es diuen valencianistes i d´algunes Institucions actuals. Tambe es de veres que hui els estudis de Llingüistica i Filologia estan mes alvançats que en el seu temps.

En 1928, "La Taula" recollix una coleccio d´articuls on s´atrau l´atencio cara a l´estat de corrupcio i desorientacio per la qual està atravessant i passant la llengua, ya que “l´idioma està en vies d´extincio total.." ¡Diuen els catalanistes!

En el mes de giner del mateix 1928, apareix un editorial en "La Taula" titulat "Del Idioma", on se fa la defensa de la llengua autoctona. Encara que no diuen a quin idioma es referixen. Es el seu metodo de fer el seu cami. Volem entendre que seria l´idioma valencià.

"Es precis recuperar la paraula oblidada en la ciutat i que encara es parla en la comarca".

En els pobles diriem nosatros, els valencianistes, puix que a la Comarca se li ha volgut donar un sentit politic -administratiu catalaniste-. Ells volen que desapareguen les Provincies.

Tots sabem que molta gent, que solia bufar en caldo gelat, -i aço no es privatiu d´Espanya, puix que salta per damunt dels Pirineus-, s´avergonyia de parlar en Llengua Valenciana. Pero hem de considerar, no obstant, que en diferents barris de la Ciutat, Cap i Casal del Regne, sempre han parlat en Llengua Valenciana sense cap de complex d´inferioritat, i encara hui seguixen parlant-la com se l´ensenyaren els seus majors, gent venguda dels pobles i gent naixcuda aci.

"Reclamen l´urgencia d´un Vocabulari Castellà-Valencià, que no eixistia, pero que tampoc el confeccionaran ells". I seguixen ignorant el que el Pare Fullana preparà i edità en 1921- en unes 45.000 entrades. Cert es que li faltava la part Castellana-Valenciana, que ara hui ya te, preparada per mi mateix.

En el mateix any de 1928, ix un atre articul d´Eduart Buïl en el titul de " La pobra parla valenciana de hui ". En ell es fa una crida a fi de buscar la salvacio de l´Idioma. Li diu parla, no llengua. No els interessa que el valencià siga llengua independent del catala. Pero yo diria que lo que buscaven era la salvacio del barceloni i la propia mort de la vera Llengua Valenciana.

L´autor d´este articul indica que els qui no parlen valencià menyspreaven l´Idioma, i que els qui el parlaven eren senyalats com de gent inculta i socialment inferior. Aço tambe passava en el Sur de França respecte a la Llengua Occitana.

I li diu "Pobra parla Valenciana" perque en eixe temps la realitat era aixina. Ell mateix apunta lo següent, i era la pura veritat:

-Estava prohibida en tota manifestacio oficial.

-Estava desterrada dels llibres pedagogics.

-Estava desterrada de les obres series.

-No se conreava, o siga, no se la cuidava.

-Estava relegada, hui diriem marginada.

-I per generosa concessio estava permitida en els semanaris humoristics d´un lexic pauperrim, i en les publicacions oportunistes.

No es extrany que la Llengua Valenciana es trobara en un tal estat de pobrea i corrupcio, puix que el castellà, llengua oficial de l´Estat espanyol, l´ofegava.

I hem de reconeixer que lo expost aci davant era una gran veritat, i que no nos val un mea culpa gran sino procedim a reparar encara tot este mal passat, per activa i per pasiva, mes esta injusticia era extensiva a totes les llengües regionals dins de l´ambit nacional del solar iberic. Pero a ningu se li va ocurrir canviar d´idioma: el gallec pel portugues o bable, el vasco pel gasco, etc…

Ara l´idioma o Llengua Valenciana no sols te per enemic al castellà sino que ne te un atre pijor: el catala en forma d´invasio foranea i ajudat per gent des de dins del propi Reine Valencià, com tot lo mon ho pot comprovar.

Nos han fet molt de mal. Nos l´estan fent i encara nos en poden fer molt. Puix es per a d´ells de vida o mort que la Llengua Valenciana desapareixca com a tal.

Als autentics valencians i a tot bon espanyol nos fa falta saber igualment -i aço que vaig a dir no ignore que no els va a agradar a alguns- que al defendre la Llengua Valenciana autentica i autoctona estem defenent l´unitat d´Espanya en contra dels falsos e inconstitucionals països catalans, fraccionaris i nazistes, ya que ells en el seu valencia-no i son catala-si, lo que pretenen, i tots ho coneguem massa, es la formacio de la Gran Catalunya-Nacio o Països Catalans. Qué es lo que es va acordar en el contuberni de Munich, ademes del trencat nacional en mes nacionalitats o països, encara en temps de Franco. No podem passar per alt les pretensions territorials separatistes i independentistes d´alguns vascos, catalans i gallecs menys. No puc creure que el Sr. Fraga encara que demane l´administracio unica -ya que no aplegà a ser mai president de l´Estat espanyol-, pretenga proclamar la republica gallega, de Munich, ya que ell tambe es presta com ajuda de Pujol en les seues pretensions sobre Valencia i Balears. Sr. Fraga: sabater, a les teues sabates. Si no sap de llingüistica i filologia, calles la boca.

En un tercer articul d´Eduart Martinez i Ferrando, encapçalat en el titul o rotul "...i de la sintaxi que?" ya se´n passa de l´Ortografia a la Sintaxis, de la qual no s´anava a tractar en l´Aplec de Castello, sino sols de les Normes d´Ortografia Valenciana. Ahi es pot vore i oldre la diabolica ma de la trampa catalanista.

Una previa advertencia de la meua part: Encara que algu no ho vullga creure, la sintaxis catalana se desvia prou de la valenciana, o siga, son dos sintaxis diferents, com correspon a dos estaments o formacions llingüistiques diverses, tambe yo afirmaria que la catalana refugint de la castellana s´ampara mes en la francesa. D´aço es podran donar conte els jovens que han estudiat o s´han llicenciat en catala en les Universitats de Valencia mateix o en atres llocs....

Eduart Martinez vol recurrir, com manava Fabra, als nostres Classics, valencians, clar, ... i als llavis del poble....

Els primers no son hui una font molt practica -no parle de l´utilitat de llegir-los i estudiar-los -, perque nosatros, els valencians, no podem tornar a escriure com ho feren ells en el seu temps, ya que el lexic ha evolucionat molt; unes paraules han mort i son sustituïdes per atres mes del dia. Ademes ells escrivien en una sintaxis de falsilla llatina. ¿Quin idioma escriu hui com ho feren els seus classics, si es que els tingué? Comparem el Poema del Mio Cid, a Cervantes, etc., en el castellà de hui, l´actual. La diferencia està clarissima. Si fullegem el frances antic, l´occita antic i el de hui. L´italià del seu sigle d´Or i el d´ara... i aixina atres llengües, vorem unes notables diferencies que no quadren en els parlars d´ara en dia. No ignorem el perqué Fabra demanava el retorn als nostres classics... Ell en el seu catala fea lo mateix en els nostres classics, ya que ells no tenen sigle d´Or, com nosatres.

Els catalanistes-valencians s´estan queixant a tothora. Ells saben la causa, i nosatres tambe, de que el Poble Valencià parla mal. Tots els pobles parlen mal si comparen la veu del Poble i la llengua estandart o d´elit. I no es que parlen mal, sino que s´expressen en la forma popular, o vulgar del seu idioma. Ells diuen que el Poble parla mal en l´intencionalitat de canviar-li el ver parlar popular, i portar-lo al catala que es la seua llengua ideal. ¿Es que tots els catalans parlen el barceloni com l´escriuen en els llibres?... Nosatros sabem que el Poble Valencià cau en incorreccions llingüistiques, cantonalismes, personalismes, i que eixes formes de parlar no deuen estendres a tot el territori valencià parlant. Pero este fenomen ocurrix en tots els idiomes, yo que he corregut quasi mija Europa ho puc afirmar. Pero tambe devem recorrer moltes voltes a la parla popular a fi de que no es perguen boniques i precioses paraules, frases consagrades, refranys populars, ocurrits o succeïts, girs del nostre idioma valencià que la joventut desconeix per complet; i mes si nos referim, hui, front al valencia-no normalitzat dels satelits i servidors de l´imperi nazi-catalaniste.

Es deu corregir lo corregible, imitar lo bo imitable i aprofitar tot lo aprofitable, i registrar totes, totes les formes de parlar de la Llengua Valenciana. ¡Treball tenen els filolecs!.

Encara queden, per gracia de Deu, pobles i racons valencians on actualment se parla molt be la nostra Llengua o Idioma Valencià - on l´atila catala no ha chafat la seua olorosa i perfumada parla valenciana. I no es deu deixar pedre, sino fer valdre tot el lexic, tot eixe bagage i riquea de vocabulari popular.

Com a tota cabra li tira la montanya, el senyor Eduart Martinez acaba dient que el treball per a desarrollar este bosqueig de programa llingüistic pot tindre com a model a Catalunya, que des del sigle passat ya ve esfortçant-se en esta via o cami.

Podem observar que estos d´abans i despres de les Normes de Castello sempre recorrixen al mateix topic o lloc comu; a Catalunya, a la llengua catalana, al mestre Pompeu Fabra, baix enganyoses alusions i profits dissimulats. I mai parlen de la Llengua Valenciana ni de lo que s´ha fet o s´ha pogut fer en el nostre Regne de Valencia. Pareix que els done oix. A no ser que passem a l´extrem contrari, o siga, a lloar i magnificar lo que feu Carles Salvador en ses falses gramatiques valencianes -sepulcres esblanquits-, i Sanchis Guarner en sa Gramatica Valenciana de 1950, i tambe en els Cursos de Llengua de Lo Rat Penat. Tot era valencià de nom i per fora, pero dins, podrimer catala. la cosa està ben clara: Si ells haveren dit la pura veritat, no hagueren conseguit l´exit pernicios que alcançaren, perque el Poble Valencià no s´havera deixat enganyar mai, tirant-se pedres al seu terrat.

En 1929, "La Taula" publica dos articuls de Carles Salvador. En el primer, "El Cami i la nostra veu", l´autor clama i reclama per l´extensio de l´unitat llingüistica i per l´homologacio de les normes gramaticals del nostre mestre Pompeu Fabra, el professor de l´Escola Industrial de Bilbao... "Hi ha que practicar -dia ell, el mestre d´escola nacional Carles Salvador- hi ha que practicar cada dia les normes gramaticals del nostre mestre Pompeu Fabra".

A fi de portar i posar esta practica al dia, en l´articul: "Sobre l´accio dels solitaris", Carles Salvador bosqueja la llabor o funcio que podria realisar-se per mig de l´ensenyará per correspondencia per a propagar el seu valencià, o siga, el catala emboscat entre fulles valencianes de nom, ya que en Valencia hi havia gent per a dirigir-la.

Este es el punt de partida dels futurs Cursos per Correspondencia de Lo Rat Penat, i dels Cursos "Carles Salvador", quan els catalanistes hagueren d´abandonar Lo Rat Penat -Plaça Manises 3- i treballaven en pro de Catalunya des de fora d´esta Entitat Valencianista. ¡Llastima que despres succeïren algunes coses que no haurien d´haver passat!.

En 1930, "La Taula" publicà un articul, l´autor del qual es Alfons Iniesta, i en l´encapçalament de "L´idioma a l´escola". Aci expon la necessitat de portar, d´ensenyar en l´escola la llengua materna, i que no veu ningun inconvenient en que els idiomes regionals siguen utilisats com a instrument o ferramenta educatius.

Pero ya sabeu que lo que ell tractava era de traslladar el barceloni a l´Escola Valenciana. Hi ha que vore com s´anaven preparant poc a poc, per a l´atac final o batalla de Castello de La Plana en 1932, per mig d´articuls, entrevistes en Catalunya, etc. Sabem que Carles Salvador, en 1929, ya tenia contactes politics en gent d´esquerra catalana. Aço mateix nos ho atestigüen ells ara mes recentment i descaradament. Si be com a home lliure ell podia fer lo que creguera convenient.

Com a historieta o anecdota real, puc afirmar que la cosa ya venia de mes llunt, d´abans de Carles Salvador i companyia: En 1914, quan el Pare Fullana confeccionà unes Normes Ortografiques per encarrec de Lo Rat Penat ab la finalitat d´unir les dos tendencies valencianistes d´aquell temps, els classistes i els populistes, ell preparà un treball on coordinava les dos preferencies o propensions dins de l´ortodoxia valencianista, obrint un nou cami d´enteniment de tots els escritors. La cosa s´aclari i quedà solucionada en les Reunions o Assamblees que se realisaren en els locals de Lo Rat Penat. No obstant aparegué un chicotet grup disident i protestant, puix que desijava que s´haveren seguit ya les directrius de Pompeu Fabra, o siga, les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans, estrenades en 1913, i que esta entitat acabava de fer seues. Podem vore clar des de quan tenim en Casa nostra la mala llavor, la caüla, la mala brossa, dins del camp valencià, dins la nostra Terra Valenciana.

I ya no pararan fins a aplegar al 21 de decembre de 1932, mes descaradament, encara que enganyosament tambe i fraudulenta. I despres, a partir d´ahi, sobrepassaren les Normes de Castello, desvergonyidament i obertament usant i implantant impunement ab l´ajuda de no fa falta dir qui...encara que vinguem dient-li valencià al catala, o ya se´l califique clarament, com se porta a fi en els Instituts de BUP, COU, Escoles Professionals, i en les Universitats de la nostra nacio valenciana.

Ells, els catalanistes, d´aci i d´alla, se riuen i se burlen de la legalitat del Nostre Estatut d´Autonomia i de la Constitucio Espanyola igualment, on diu molt clarament i patent quines son les llengües cooficials en el Nostre Regne Valencià o Comunitat Valenciana. I per a mes INRI l´ajuda no sols els ve de Catalunya sino del mateix Madrit i de la propia terra valenciana: Mireu i observeu tots els governs socialistes que hem patit i voreu com sempre ha hagut una caterva de ministres catalans, i, casi sempre, han ostentat ells els ministeris claus de l´Ensenyança, o siga, Cultura i Educacio. I si per equivocacio han elegit a algun valencià com a ministre, vegeu qué es lo que ha fet, que es lo qué ha realisat per Valencia i sa Cultura. Un eixemple tenim en el senyor Solbes en el seu pla del Cava Valencià, etc. La pasta està agra i encara es pot agrir mes.

El mateix any de 1930, la redaccio de "La Taula" llança al carrer dos articuls, que abarquen una proposta dirigida a totes les publicacions i escritors valencians ab la finalitat de conseguir l´unitat ortografica.

¿Com se podria conseguir l´unificacio ortografica? Se pregunta la redaccio de "La Taula"

Per a obtindre este proposit o meta no queda mes que un cami, que ni era el de les autoritats ni el de l´imposicio, sino el de l´acort. ¿On està la Ciencia: Filología, Llingüística, etc…?

Si tots els escritors valencians es posaren d´acort respecte a les Normes que hi ha que utilisar en cada cas, l´unificacio seria un fet i la nostra llengua hauria alcançat una de les seues conquestes mes positives.

Se penà que l´idea s´hauria de portar a cap per mig de les publicacions valencianes, o siga: el "Bolleti de la Societat Castellonenca de Cultura Valenciana", "l´Editorial l´Estel", "Accio Valencianista" i "La Taula" podrien en una representacio de cada una d´elles, esponsabilisar-se de redactar les Normes Ortografiques que deurien d´adoptar estes publicacions i tots els escritors valencians que volgueren contribuir a la prosperitat de la nostra llengua -¿quina llengua?- i de les nostres lletres....

Yo me pregunte una volta de tantes mes, de quina llengua i lletres es tractava, puix que mai es nomena la Llengua Valenciana per a res, i ya estava tot preparat de bestreta que foren les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans, en alguns retocs, i la llengua catalana, a la qual ya se li dia nostra. Tot lo demes era una pura farsa, una pura comedia, una gran trampa, ya que sempre estan parlant i invocant i amparant-se, reclamant i referint-se a Catalunya i a Pompeu Fabra. Tots els organisadors s´havien venut a Barcelona i havien venut, per sa part, a Valencia tambe, com si la llengua valenciana fora una cosa seua i propia d´ells, i als poders factics del catalanisme d´aquell temps, i no duptaren gens en sacrificar tot lo genui valencià en favor d´unes terres i parla de mes amunt del riu Ebre divisor. Des de l´any 1920, que ya estan dins de Valencia, i encara dire mes, des del 1913-14, com ja hem vist anteriorment, les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans. La revista "El Conte del Dumenge", ya estava catalanisada en 1920 segons les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans. ¡Que voleu mes!.

En un atre segon aritcul, en l´any 1930, que la redaccio de "La Taula" denomina "Per la unificacio ortografica", s´arreplegaren les respostes a l´iniciativa llançada en l´anterior articul.

L´idea de celebrar eixa reunio de publicacions valencianes suscità paraules de sentiment, que demostrava que el problema ya estava prou maduret, i encara estem en 1930. Falten dos anys per a l´Aplec de Castello.

Ara, quantes i quines foren eixes respostes, no les coneixerem mai puix que als organisadors no els interessa que se sapia la veritat d´esta rao.

Despres aplegaren els vots d´adhesio de les publicacions abans citades i les del nou semanari "Avant". Ya hem vist, ya coneguem quines eren eixes quatre publicacions: "La Societat Castellonenca de Cultura Valenciana", "L´Estel", "Accio Valenciana" i "La Taula". Pels fruts coneixereu l´arbre.

La Societat Castellonenca de Cultura Valenciana arreplegà, en efecte, del seu ramal, l´inici del treball colectiu que havia escomençat "La Taula de Lletres Valencianes", de la ciutat de Valencia.

Salvador Guinot i Vilar, president de la Societat Castellonenca, en l´articul rotulat "Per la Reglamentacio ortografica", aparegut en el Bolleti d´esta mateixa entitat, en 1930, demostrà l´adhesio al treball per a tal reglamentacio. En opinio de Salvador Guinot l´establiment d´estes Normes Unificadores era necessari i obligat. Pero el punt de partida era l´unitat de la llengua catalana, -repetim que estem encara en 1930-, no destruida pels dialectes del Principat de Catalunya, del Reine de Valencia, de les Illes Balears, d´Alguer i del Rosello. Mes per atra banda no se pretenia perdre les característiques fonètiques i morfològiques de la modalitat valenciana.

Pero com en Catalunya ya s´havia arribat a una unitat ortografica -cosa que era mentira- gracies a les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans, l´autor del susdit articul considera que seria practic i profitos acceptar estes Normes Catalanes de l´Institut d´Estudis Catalans, si be en un criteri ample i comprensiu que reconeguera i arreplegara la llengua viva i atenguera paralelament, a les normes on coincidiren la major i millor part dels classics.

Hem de fer constar que Salvador Guinot, en 1930, es este precitat articul de "Per la Reglamentacio Ortografica" ya califica, ya parla pel seu conte, de la Llengua Valenciana com a modalitat valenciana... Modalitat ¿de qué ni de qui? I parla i tracta de l´Unitat de la llengua catalana en Catalunyua, en Valencia, en Balears, en Alguer i en el Rossello. Sanchis Guarner parlarà de l´unitat de la llengua catalana partint no del tot a les parts, sino de les parts al tot. Ell, com a mes entes que Sanchis Guarner ho dona per fet ya. ¡N´hi han de sabuts que mereixen estar lligats a un pesebre!. Encara que Guinot demana i desija que siguen respectades les caracteristiques fonetiques i morfologiques de la modalitat valenciana. Aço seria lo mateix que si al gallec i al portugues els separes ses fonetiques i morfologies. ¿Qué quedaria? Una llengua sola... en diferent lexic tambe.

Afirma este bon home que en Catalunya ya han aplegat a una unitat ortografica, i aixo no es cert. En Catalunya no s´aplegarà a tal fet sino en el 1934, en que la Societat dels Jocs Florals i atres Entitats Culturals abandonaran sa Ortografia propia i seguiran les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans. En Mallorca se conseguirà esta unitat en la traïcio de Francesc B. Moll, al morir mossen Alcover a principis de giner de 1932. Este senyor Guinot es un ignorant o es un mentiros. Que agarre un dels dos calificatius o els dos que be se li adapten.

Es la mentira i la falsetat lo que els ha servit sempre d´estandart o bandera als catalanistes. En la veritat com a senyera no haveren enganyat a tanta gent de dins i de fora. Per a ells el maquiavelisme està vigent a tothora: El fi justifica els mijos.

¿Per qué no invitaren al Pare Lluïs Fullana i Mira a preparar tota esta falsa i retorçuda reforma, i recuperacio, com ells diuen, de la llengua? Ell sera l´unic filolec present (¿?)en l´Aplec de Castello de La Plana de 1932. ¿Per qué no acudiren a ell abans, i sí despres a l´hora de firmar la trampa castellonera?.

No els interessava als organisadors de l´Aplec que el filolec valencià i valencianiste sabera per on anaven els tirs. Ell no havera consentit tan gran estafa al confiat Poble Valencià. ¡Traïdors, mes que traïdors! ¡Que el Cel vos demane conte i rao d´este pecat!

El Pare Fullana estava encara, en Valencia, de conventual en el Convent de Sant Llorenç. Ell no se n´anira a Madrit sino, en 1934, quan acabarà el seu tercer carrec de Definidor Provincial, per a quedar-se ya alli i confundir-se - en u mes entre tots - ab els atres Academics de la Llengua Castellana. I una volta alli, el pedrem per a sempre com a Valencianiste, ya que mai mes escriura en pro de la nostra Llengua Valenciana.

En 1931, apareix en el Bolleti de la Societat Castellonenca de Cultura Valenciana l´articul "Per la nostra llengua", on Salvador Guinot es propon continuar "la iniciativa de "La Taula" i demostra una bona voluntat a fi de conseguir una reglamentacio ortografica comuna en l´ambit llingüistic catala”. ¡¡¡!!!!

Doneu-vos conte que cada volta, cada any que passa nos acostem mes i mes al fenomen catala. ¿Es que els valencians no volem ser capaços de crear alguna cosa propia?. ¿Hi ha que recorrer a lo alie? ¿Som, en realitat tan pobres d´intelecte?... La Cultura Valenciana demostra tot lo contrari.

Els organisadors de l´embolic de l´unio catalanista van alvançant mes i mes cap al final o meta proposta per ells: la preponderancia llingüistica catalana sobre la valenciana. Dona la sensacio de que encara queda sanc gabacha en la nostra Terra Valenciana, que preferix lo extrany i norteny a lo propi i genuï del seu poble.

Pero l´iniciativa a fi d´aplegar a eixe acort, per lo que respecta o fa a les qüestions ortografiques no tingué la resonancia, la repercusio que s´esperava, puix que la reunio anunciada se retrassava massa en concretar-se. No obstant, la Societat Castellonenca de Cultura no se resignava al fet de que aquella idea del principi o iniciativa es morira aixina com aixina sense mes gloria que l´oblit. I per a predicar en l´eixemple, s´indicà aci l´intencio de crear una Seccio especial, que, en el nom d´Oficina d´Estudis Gramaticals, aniria realisant la llabor en pro de la nostra llengua, treball colectiu que escomençaria per bosquejar unes normes ortografiques provisionals, que si be es volia que foren relativament definitives, com podrien ser les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans. I aci ya perden tota la provisionalitat anunciada anteriorment, puix que lo que es buscava era impondre les Normes Catalanes de Pompeu Fabra. Lo demes son....

Estem encara en 1931. Res s´havia dit sobre l´Aplec de La Plana de 1932, i ya s´estan proponent les Normes de l´Institut d´Estudis Catalans. Açó ¿qué vol dir? Que està clara, que està patent la catalanitat, la catalanisacio de les Normes de Castello del 1932. ¿Si o no ?. Els 4 ó 5 caps de la traïcio ya sabien per on anaven i qué es lo que se proponien. Els demes estaven en deju.

El treball colectiu escomençat per La Taula de Lletres Valencianes i recollida pel Bolleti de la Societat Castellonenca de Cultura no caigué desafortunadament en terra erma, i en l´any següent, o siga, en 1932, el 21 de decembre se pogueren arreplegar, arremassar les collites, els fruts de la llavor escampada, sembrada -des de tants anys fa - que pareixia perduda, gracies a l´esforç i a la constancia de les entitats de la Ciutat, Cap i Casal del Reine de Valencia i de la propia Societat Castellonenca de Cultura, que finalment portaren a terme la realisacio del projecte d´unes "Normes Unificadores Ortografiques".

Ya sabeu -malaït esforç i treball - a quines normes es referixen...

En la Casa Social de la Societat Castellonenca de Cultura Valenciana, i al voltant de la seua taula de treball se reuniren destacats i distinguits representants de les diverses entitats culturals valencianes el dia 21 de decembre de 1932. I presentada a colacio o conversacio de treball la proposta normalisadora ortografica, i despres d´una ampla discusio o controversia fon plenament aprovada i suscrita, en chicotetes esmenes o retocs, per tots els alli presents reunits, i per mes de cinquanta escritors de la nostra terra no presents.

¿Quines foren les diverses entitats culturals valencianes alli presents i quins els seus representants, el 21 de decembre de 1932, en l´Aplec de Castello de La Plana? Mai ho sabrem en certea. No li interessa al catalanisme dir la veritat del cas. Pero si que nos consta el numero d´entitats valencianes que firmaren les polemiques i falses i enganyoses "Normes d´Ortografia Valenciana", alias Normes de Castello 1932 i ara "Bases de Unificacio". Pero no estigueren totes representades alli. En la taula redona a llarga de sessions i treball de la S. Castellonenca de Cultura no cabien tants delegats i representants. Els 52 firmants que replenen la lletania de suscritors no estigueren tots presents tampoc en l´Aplec del 32. Al final donem la llista de tots ells.

Sabedors i conscients de que tot sistema ortografic es per força imperfecte o convencional, ells alli reunits varen concloure que, per a posar d´acort a tots aquells que en les seues produccions intelectuals fan us de la nostra llengua i obtindre despres un consentiment automatic i sense reserves de la massa dels lectors, era precis, si es volia conseguir un sistema util, fer-lo poc complicat, llogic, servit, provist de mijos eficaços de propaganda i sense notes que pogueren provocar discrepancies d´importancia.

Els escritors i investigadors valencians, les corporacions i publicacions mes preparades de la nostra terra -ya vorem quines son- aplegaren a un acort transaccional, o siga transigent, que suponia el sistema que s´expon en el volum XIV del Bolleti de la Societat Castellonenca de Cultura, de l´any 1933.

L´Acort transaccional està clar que no indica transitorietat. Transaccio i transaccional venen del verp transigir sinonim de pactar, convindre, fi i tot, cedir, claudicar, renunciar. No obstant els catalanistes el feren manco que transitori, puix que al poc temps aplicaren directament les Normes catalanistes de l´Institut d´Estudis Catalans com va fer Carles Salvador en les seues gramatiques valencianes de nom, pero de fet, catalanistes pures, en Lo Rat Penat i els seus Cursos.

La declaracio i les Bases suscrites per les Millors i mes prestigioses societats valencianes, pels novelistes, investigadors, estudiosos de la nostra historia, folkloristes, erudits, autors, dramatics, periodistes, poetes, contistes, etc..., de tots els quatre cantons de les terres valencianes, es lo que hui coneguem com a les Normes Ortografiques de Castello de La Plana de 1932. I es lo que commemorem en este cinquentenari de 1982 (Ara fa 13 anys).

Este ultim paragraf dona la sensacio de tindre mes relacio en la propaganda que en la realitat, si be no ignorem que està escrit ara -als 50 anys del cas o de l´Aplec- i no en aquell temps que encara no ho tenien clar, ya que esta llista o rosari de sustantius indicadors de lo milloret de les Lletres Valencianes no estigueren alli presents en Castello de La Plana, en l´Aplec del 21 de decembre de 1932. I com ningu pot ignorar que el paper es molt sufrit i admitix tot lo que li aboquen... Encara podriem fer atres consideracions. Pero ho deixarem per a un atre moment ya previst. Sols me resta indicar que en esta exposicio de fets i cites crec que s´ha arribat a demostrar la Catalanitat de les mal dites Normes de Castello de La Plana de 1932.

La meua intencio, en cap moment, passà de conseguir una chicoteta exposicio i senzilla, com es el meu modo de procedir, i atenent a la classe d´auditori, valencianiste, senzill i devot de coneixer la veritat de la cosa i casa nostra, unes conferencies-coloqui planes i sinceres. ¿Se podria haver fet d´atra manera?. A bon segur que sí. I millor presentacio... pero Crist quan parlava al seu poble ho fea en un llenguage quotidia i planer. Ya val.

Els noms dels 52 firmants de les Normes de Castello de 1932, tal com nos els donen els mateixos catalanistes

·Francesc Alcayde i Vilar

·Maximilia Allosa (Castello) Periodiste i erudit

·Francesc Almela i Vives (Vinaros) Periodiste i erudit

·Pasqual Asins i Lerma (Valencia) Escritor

·Joan Beneyto i Pérez (La Vila Joyosa) Jusiste i escritor

·Francesc Bosch i Morata (Xativa) Mege

·Francesc Caballero i Muñoz (Valencia) Poeta

·Salvador Carreres de Calatayud (Valencia) Dr. Filosofia - Professor

·Salvador Carreres Zacares (Valencia) Croniste de Valencia

·Angeli Castanyer i Fons (Huenaja -Gra-) Politic i escritor

·Lluïs Cebrian i Ibor (Valencia) Escritor

·Lluïs Cebrian i Mezquita (Valencia) Mege, politic i escritor

·Emili Cebrian i Navarro Secretari d´organisacions

·Enric Duran i Tortajada (Valencia) Escritor

·Ferran Escrivà i Cantos Colaborador

·Francesc Figueras i Pacheco (Alacant) Arqueolec

·Honori Garcia i Garcia (La Vall d´Uixo) Notari i publiciste

·Emili Gomez i Nadal (Valencia) Escritor i politic

·Constanti Gomez i Salvador (Valencia) Pintor

·Nicolau-Primitiu Gomez Serrano (Sueca) Erudit i mecenes

·Salvadro Guinot i Vilar (Castello) Politic i escritor

·Ramon Huguet (Castello)

·Gayetà Huguet i Segarra (Castello) Politic i escritor

·Antoni Igual i Ubeda (Valencia) Historiador i escritor

·Eduart Lopez-Chavarri i Navarro (Valencia) Compositor, m. i escritor

·Teodor Llorente i Falco (Valencia) Periodiste i escritor

·Miquel Marti (Castello) Arquitecte

·Eduart Martinez i Ferrando (Valencia) Periodiste i escritor

·Francesc Martinez i Martinez (Valencia) Erudit

·Felip Mateu i Llopis (Valencia) Historiador

·Enric Navarro i Borras ( Valencia) Escritor

·Bernat Orti i Benedito (Valencia) Mestre i escritor

·Josep Pascual i Tirado (Castello) Escritor

· Miquel Peña i Masip (Castello) Escritor

·Adolf Pizcueta i Alfonso (Valencia) Escritor i politic

·Joan Batiste Porcar i Ripolles (Castello) Pintor

·Joaquim Reig i Rodriguez (Valencia) Politic i financer

·Lluïs Sales i Boli (Castello) Escritor

·Angel Sanchez i Gozalbo (Castello) Mege i escritor

·Josep Sanchis i Sivera (Valencia) Eclesiastic i historiador

·Joan Simon (Castello)

·Enric Soler i Gomez (Castello) Mestre i escritor

·Llorenç Sorli (Castello)

·Maximilia Thous i Llorenç (Valencia) Poeta

·Maximilia Thoux i Orts (Pravia -Ast-) Periodiste i cine

·Lleopolt Trenor i palavicino (Valencia) Escritor

·Ignasi Villalonga i Villalba (Valencia) Politic i financer

·Emili Calduc

·P. Lluïs Fullana i Mira (Benimarfull - A -) Filolec, escritor i historiador

·Carles Salvador i Gimeno (Valencia) Mestre i escritor

·Lluïs Revest i Corzo (Castello) Escritor

·Manuel Sanchis i Guarner (Valencia) Estudiant

·Dels 52 firmants de les Normes de Castello de La Plana de 1932

Ne son:

De Valencia - ciutat 25

De Sueca 1

De Xativa 1

.....

De Castello - ciutat - 14

De La Vall d´Uxo 1

De Vinaros 1

....

D´Alacant - ciutat - 1

De Benimarfull 1

De La Vila Joyosa 1

....

De Pravia (Asturies) 1

De Huenaja (Granada) 1

De ....???? 4

TOTAL 52

· Professions mes reeixides dels firmants....

Arquitectes 1

Canonge - Histo. 1

Colaboradors 1

Compositors 1

Cronistes 1

Erudits 1

Escritors 10

Estudiants 1

Filolecs 1

Filosofs 1

Historiadors 2

Juristes 1

Meges 4

Notaris 1

Periodistes 5

Pintors 2

Poetes 2

Politics 2

Secretaris 1

Mestres d´Escola 3

Es veritat que alguns d´estos intelectuals estan catalogats o consignats en mes d´una professio. Els hi ha de dos o tres oficis o carrecs.

Pero ¿que li fa a la Llengua o a l´Ortografia un arquitecte, un juriste, un politic, un financer, un mege, etc.?

Entre tota la llista de firmants n´hi ha dos que no diu d´on son, ni lo que son

Dos de Castello que no especifica la seua professio o ofici. I dos mes que no indica d´on procedixen; i n´hi ha u que es colaborador i un atre secretari d´organisacions.

Est es tot el bagage dels firmants. Els lectors podran opinar sobre els mateixos personages i els seus coneiximents llinguïstics. No entrem en els filologics....

No obstant estes son les autoritats filologiques i llingüistiques que algunes voltes invoquen certs despistats o malintencionats catalanistes en pro de l´establiment de les Normes de Castello de 1932.

Entitats Culturals que apareixen o presenten com a firmants de Les Normes d´Ortografia Valenciana 1932, rebatejades com a Normes de Castello de La Plana 1932, i ara dites Bases d´Unificacio

Agrupacio Valenciana Escolar

Agrupacio Valenciana Republicana

Centre d´Actuacio Valencianista

Centre de Cultura Valenciana (R.A.C.V.)

Centre Valencianiste d´Alcoy

Centre Valencianiste de Bocairent

Centre Valencianiste de Cocentaina

Editorial l´Estel

Joventut Valencianista Republicana de Manises

Seminari de Filologia de l´Universitat de Valencia

Setmanari "El Cant"

Societat Castellonenca de Cultura Valenciana

Lo Rat Penat

Unio Valencianista

El Cami

M´extranya molt que no tinga yo en esta llista a "La Taula de Lletres Valencianes", que fon l´iniciadora d´esta idea o treball falaç i embuster...., tampoc tinc al semanari "Avant" de nova creacio.

No crec, de tot cor, que estes entitats estagueren totes representades en l´Aplec de Castello de 1932. Dic simplement que no ho crec, i tinc motius per saber com s´arreplegaven les firmes....

Falten atres moltes entitas culturals, i editorials, i periodics o diaris valencians contemporaneus de tota la Regio Valenciana.

I tambe pense que Alacant, Castello de La Plana i Valencia, Cap i Casal del Regne, contarien en mes Prohoms de Cultura dels que aci es manifesten. Tot siga dit en pal informatiu per a que la nostra gent i la de fora no anara a creure que estavem tan pobres de personal cult, com ya hem supraindicat.

Curriculum Vitae d´Emili Miedes i Bisbal

Emili Miedes i Bisbal es natural d´Albalat de la Ribera (Valencia)

Filolec romaniste, estudià Filosofia i Lletres en l‘Universitat de Valencia, Estudi General de Navarra. En l´estranger realisà estudis en Alemania, Austria, França, Rumania i Suïssa.

Cursà estudis de Magisteri. Està diplomat en Llengua d´Oc i sa dialectologia. Es professor de Llengua Valenciana per Lo Rat Penat.

Estudià Filosofia en el Colege del PP. Carmelites Descalços i inicià la Teologia en Suïssa.

Fon professor durant dos anys en La Vall de Tabernes

En Enguera, estigué al front d´una Escola Parroquial

Es poliglota. En Suïssa forma part d´una Colla de Traductors.

Te varies obres publicades. Fon ponent en el Primer Congres de Llengua Valenciana, en Elig -1985-, i tambe en el Primer Congres de Filologia Balear, en Mallorca, 1993.

Ha publicat articuls en diferents periodics i revistes....

cites

Pero es el caso que Valencia no quiere ser otra cosa que Valencia. Su lengua, la valenciana, difiere lo bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propios
Salvador de Madariaga

diccionari

corrector

LINKS

NAVEGA EN
VALENCIA

 

Entrar com
a usuari

Nom d'usuari:

Contrasenya:

Copyright © Associacio Cardona Vives. Revista Renou, deposit llegal CS-1-1987